els (no) límits

Ahir parlàvem de fins a quin punt és lícit el retoc d’imatges en el camp del fotoperiodisme.
Està permès el retoc de les llums, la saturació, els filtres, el vinyetejat, etc., o bé s’hauria de limitar, direm, al contrast? En cas que considerem que el retoc de color o les llums no necessita cap mena de justificació no deixa de ser un referent de la realitat quan es satura, per exemple, la fotografia d’un paisatge? Afegir “dramatisme” en una escena que no el té és possible, però és ètic?
És inevitable que una fotografia sigui subjectiva, darrere la càmera sempre hi ha un fotògraf que decideix fer la fotografia i per tant comunicar el seu missatge, però la subjectivitat d’una imatge no es transmet també amb un enquadrament concret, potenciant elements, o fins i tot dirigir la mirada de l’espectador cap al punt jugant amb la profunditat de camp?

O bé la manipulació pel que fa referència a l’extracció o afegit d’elements és el veritable límit ètic del fotoperiodisme? El format RAW permet tots els primers exemples però no la manipulació. És aquesta la franja real?

Em sembla interessant plantejar un debat sobre si el fotoperiodista parteix d’un codi deontològic global i comú entre la professió o només ha de donar resposta davant la seva pròpia ètica. Quantes vegades hem sentit a parlar del sensacionalisme de les imatges en zones de conflicte i de la prioritat de molts fotògrafs de pensar en futurs guardons a l’hora de disparar una fotografia.
Potser no cal recórrer als extrems de la fotografia de guerra per descobrir quin és el codi deontològic de cadascú; la decisió de retocar (salvatjament) o no les imatges ens toca a tots una mica més a prop i segur que tenim opinions ben diferents.

 

Ayer hablábamos de hasta qué punto es lícito el retoque de imágenes en el campo del fotoperiodismo.
¿Está permitido el retoque de las luces, la saturación, los filtros, el viñeteado, etc., o bien se debería limitar, diremos, al contraste? En caso que consideramos que el retoque de color o las luces no necesita ningún tipo de justificación ¿no deja de ser un referente de la realidad cuando se satura, por ejemplo, la fotografía de un paisaje? ¿Añadir “dramatismo” en una escena que no lo tiene es posible, pero es ético?
Es inevitable que una fotografía sea subjetiva, detrás la cámara siempre hay un fotógrafo que decide hacer la fotografía y por lo tanto comunicar su mensaje, pero ¿la subjetividad de una imagen no se transmite también con un encuadre concreto, potenciando elementos, o incluso dirigir la mirada del espectador hacia el punto jugando con la profundidad de campo?

O bien la manipulación por el que hace referencia a la extracción o añadido de elementos es el verdadero límite ético del fotoperiodismo? El formato RAW permite todos los primeros ejemplos pero no la manipulación. ¿Es esta la franja real?

Me parece interesante plantear un debate sobre si el fotoperiodista parte de un código deontológico global y común entre la profesión o sólo tiene que dar respuesta ante su propia ética. Cuántas veces hemos oído hablar del sensacionalismo de las imágenes en zonas de conflicto y de la prioridad de muchos fotógrafos al pensar en futuros galardones a la hora de disparar una fotografía.
Quizás nohace falta recorrer a los extremos de la fotografía de guerra para descubrir cuál es el código deontológico de cada uno; la decisión de retocar (salvatjemente) o no las imágenes nos toca a todos algo más cerca y seguro que tenemos opiniones muy diferentes.

4 comments
  1. Ostres, és un debat que sempre un s’ha de anar fent. És com la famosa foto de Centelles, en que va tallar un personatge no uniformat. Crec que el fotoperiodisme hauria de ser “what you see is what you get”. No crec que els de l’agència Magnum tinguessin gaire temps per a saturar la llum o jugar amb els plans mentre els disparaven. Però les seves fotos tenen una força que no tenen altres fetes al mateix lloc i moment.

    • Exacte Alyebard! L’agència Magnum és font de fiabilitat precisament pel treball dels seus fotògrafs.

      De fet, avui que repassava els diaris de tota la premsa espanyola recordava una de les últimes portades polèmiques de “La Razón”, que amb un enquadrament tancat feia aparèixer els principals líders sindicals amb una pancarta de “sin futuro” a les mans. El missatge original de “Nos dejan sin futuro” quedava en anècdota pels consumidors d’aquest mitjà i la seva portada es convertia en el millor exemple de subjectivitat.

  2. xavi said:

    Sincerament, i sense voluntat d’ofendre, estic cansat d’aquests debats! Les coses succeeixen. Dóna igual la foto, el que s’escrigui sobre el que ha passat, tot. Hi ha una essència “superior”, el fet. El reflexe del fet (foto, vídeo, paraules, impressions, creences, interpretacions, conclusions…) forma part del divertit i buit joc d’ombres que els humans creem, amb voluntat de controlar quelcom incontrolable, arribar a comprendre allò que ho és tot, el significat, el motiu, i així raure una mica més tranquils a les butaques. No, el fet mai el capturarem, i la resta serà sempre fragmentari, incomplet. Pots retocar, igual que al llençar la foto ja enquadres a la cerca d’un resultat… hi ha intencionalitat des del primer mot, el primer retall. La intencionalitat, disecciona. Deixem-nos d’òsties, mai representarem la realitat del tot i absolutament: és una altra mostra d’egolatria humana.

    Firmat: Un periodista que ja no llegeix ni veu notícies i és així més feliç

    See you

    • Xavi, no estic d’acord amb el que dius.

      Parles amb una gran contradicció: en lloc de “reproducció” parles de “representació”, i per tant, la paraula ja porta implícita tota la subjectivitat del fotògraf que hagi disparat la fotografia o del periodista que hagi relatat els fets.
      És evident la impossiblitat de reproducció de la realitat. El fet de ser just a la veritat ha deixat de ser (si ho ha sigut mai) un dels puntals dels nostres valors però crec en la gent que es mou per uns propòsits més enllà de la seva egolatria.

      Tot i així no em facis cas, sempre he sentit a dir que la veritat és al mig entre el que creus tu i el que creu l’altre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: