Música, circ i teatre.
Fira Mediterrània. 15-18 d’octubre, Manresa.
Retrats d’una fira
Deixa un comentari
Walter Astrada
Disseny de la identitat corporativa pel fotoperiodista Walter Astrada.
Diseño de la identidad corporativa para el fotoperiodista Walter Astrada.
Ballarines al Kursaal
S’ha acabat el curs i la sala gran del Kursaal serà l’escenari de l’última exhibició de l’any. A l’assaig general els mallots són negres però els vestits de gala tenen la seva coreografia entre vestidors. Demà és el gran dia.
—
Se ha acabado el curso y la sala grande del Kursaal será el escenario de la última exhibición del año. Al ensayo general los maillots son negros pero los vestidos de gala tienen su coreografía entre vestuarios. Mañana es el gran día.
Mong Kok
Mong Kok és el barri amb més densitat de població del món. Els mercats de carrer es despleguen com les fitxes en un tauler d’scrabble i limiten primera i última parada amb un canvi de temàtica. Paral·lels un de l’altre s’encadenen els mercats de Temple Street, Birds, Flowers, Ladies i Goldfish Market. Collarets de jade verd per combatre les supersticions i els crits dels ocells ja atrapats en mode repetició.
—
Mong Kok es el barrio con más densidad de población del mundo. Los mercados callejeros se despliegan como las fichas en un tablero de scrabble y limitan primera y última parada con un cambio de temática. Paralelos uno del otro se encadenan los mercados de Temple Street, Birds, Flowers, Ladies y Goldfish Market. Collares de jade verde para combatir las supersticiones y los gritos de los pájaros ya atrapados en modo repetición.
Hong Kong
Sento certa fascinació pels temples budistes. Observo encuriosida aquells que es reverencien amb eufòria fent ballar l’encens entre les mans. És aleshores quan el fum es barreja amb la humitat de la ciutat com si la boira que no et deixa veure el cel fos la mateixa que et perfuma el jersei i t’irrita els ulls.
—
Siento cierta fascinación por los templos budistas. Observo con curiosidad aquellos que hacen reverencias con euforia haciendo bailar el incienso entre las manos. Es entonces cuando el humo se mezcla con la humedad de la ciudad como si la niebla que no te deja ver el cielo fuera la misma que te perfuma el jersey y te irrita los ojos.
lluna plena, serena i tempesta
viure de la mort
viure de la mort from Anna Brugués on Vimeo.
No recorda l’edat que tenia quan va anar a l’enterrament, era petita. No posa cara al difunt ni a la família que l’acomiadava, però és capaç de detallar com era el senyor que, dalt d’una escala, empenyia la caixa fins al fons del nínxol. Reconeix el gest i somriu. Ho fa tal i com ho va fer aleshores, amb una actitud ambiciosa que pretenia rescatar l’enterrador d’un mar de dol. Narra l’escena com una pel·lícula, conscient que no és fàcil parlar de la mort. Han passat vint anys i admet que no ha repetit el gest perquè ha après a contenir-se.
La mort angoixa i espanta; atrevir-se a dissertar sobre ella és un fet estrany i desagradable dins la nostra vida quotidiana que desencadena tensió malgrat que es faci en l’entorn més familiar. Convertida en tabú del nostre segle dóna vida als eufemismes i obliga a alternar, toscament, l’intent de fugida amb l’horror que produeix.
[…]
—
No recuerda la edad que tenía cuando fue al entierro, era pequeña. No pone cara al difunto ni a la familia que lo despedía, pero es capaz de detallar como era el señor que, en lo alto de una escalera, empujaba la caja hasta el fondo del nicho. Reconoce el gesto y sonríe. Lo hace tal y como lo hizo entonces, con una actitud ambiciosa que pretendía rescatar el enterrador de un mar de luto. Narra la escena como una película, consciente que no es fácil hablar de la muerte. Han pasado veinte años y admite que no ha repetido el gesto porque ha aprendido a contenerse.
La muerte angustia y asusta; atreverse a disertar sobre ella es un hecho extraño y desagradable dentro nuestra vida cotidiana que desencadena tensión aunque se haga en el entorno más familiar. Convertida en tabú de nuestro siglo da vida a los eufemismos y obliga a alternar, toscamente, el intento de fuga con el horror que produce.
[…]
natura nòrdica
Fa dies que sento publicitat que invita a conèixer els fiords noruegs, un viatge al nord per descobrir el país on els penya-segats ploren i es defineixen invertits en format aquarel·la. El passat agost va ser l’excusa perfecte per les nostres vacances i aquests són alguns dels seus paisatges.
Hace días que siento publicidad que invita a conocer los fiordos noruegos, un viaje al norte para descubrir el país donde los acantilados lloran y se definen invertidos en formato acuarela. El pasado agosto fue la excusa perfecto para nuestras vacaciones y estos son algunos de sus paisajes.
El Trolltunga és una roca que sembla temptar les lleis de l’equilibri a 1.100 metres sobre el nivell del mar, i s’aixeca, elegant, sobre el llac Ringedalsvatnet.
El *Trolltunga es una roca que parece tentar las leyes del equilibrio a 1.100 metros sobre el nivel del mar y se levanta, elegante, sobre el lago *Ringedalsvatnet
L’arribada a Trolltunga, la llengua del troll. Preikestolen a vista d’ocell.
La llegada a Trolltunga, la lengua de trol. Preikestolen a vista de pájaro.
Panoràmica del fiord d’Aurlandsfjorden. Al fons a l’esquerra la població de Flam, a la dreta Gudvangen.
Panorámica del fiordo de Aurlandsfjorden. Al fondo a la izquierda la población de Flam, a la derecha Gudvangen.
bona nit
La porta es queixa quan entro a l’habitació. Potser fa temps que dorm, penso, però tot està impecablement net. A l’encendre el llum gran veig que he confós el rastre del temps amb el de l’oblit, i m’avergonyeix.
Reconec els rostres que reposen a cada una de les parets però m’és impossible diferenciar els records viscuts dels que m’han explicat; com si ho hagués guardat tot en un mateix calaix i, sense data al dors, fos impossible d’ordenar.
Repasso el tocador, el mirall, la fusta; i no m’hi sento estranya, però sí observada.
—
La puerta se queja cuando entro en la habitación. Quizás hace tiempo que duerme, pienso, pero todo está impecablemente limpio. Al encender la luz grande veo que he confundido el rastro del tiempo con el del olvido, y me avergüenzo.
Reconozco los rostros que descansan en cada una de las paredes pero me es imposible diferenciar los recuerdos vividos de los que me han explicado; cómo si lo hubiera guardado todo en un mismo cajón y, sin fecha al dorso, fuera imposible de ordenar.
Repaso el tocador, el espejo, la madera; y no me siento extraña, pero sí observada.
un matí de petanca
La petanca és un esport lent, pacient, sense gaire acció però ple d’històries. Cada dimarts i dimecres aficionats d’aquest esport es reuneixen a Passeig Sant Joan i sortegen els equips de la setmana.
—
La petanca es un deporte lento, paciente, sin mucha acción pero lleno de historias. Cada martes y miércoles aficionados de este deporte se reúnen en Passeig Sant Joan y sortean los equipos de la semana.
fot[ o ]trames 